- Saps? De vegades, rellegeixo el que ja hem escrit.

- I quina gràcia té?

- Em permet retrobar-me amb el passat.

- Però... no és avorrit? Vull dir, és com mirar una pel·li de la que ja en saps el final.

- Amb la gràcia que això és més com 'la història interminable'

- Que mai s'acaba?

- Que cada dia es creen pàgines en blanc per escriure.

- He perdut la creativitat.

- La creatitvitat no es pot perdre, és innata.

- Doncs la meva se n'ha anat, ha marxat de vacances i m'ha deixat sola amb els exàmens. Com a molt, em ve a saludar mentre dormo...

- Ah sí? I què et diu?

- Res. Em provoca somnis surrealistes i extranys.

- Del tipus 'Alícia en el país de les maravelles?'

- Pitjor. L'altre dia, per exemple, tornava a l'institiut.

- Això no és surrealista.

- Clar que sí. Jo, en aquelles èpoques, em passava el dia al bar!

- Què és pitjor, l'arrogància o el desinterès?
- No ho sé, ni m'importa.

- Aaaatxim!

- Que t'has costipat?

- No, és al·lèrgia.

- (...)

- (...)

- Aaaatxim!!!

- També tens al·lèrgia?

- No, és que m'has enganxat el costipat.

- Porc.

- Vaca.

- Porc...

- Vaca...

- He dit que porc!

- I jo he dit que vaca!

- (...)

- (...)

- Conill?

- Amb pinyons?

- Sí. I vi.

- D'acord, però demà fem porc.

- Demà, serà un altre dia...

- Quin dia més tocat del bolet.

- Feia vent.

- Molt de vent.

- El temps està com un llum.

- I a sobre, demà plourà. Ho han dit els homes del temps.

- Podríem anar a la platja!

- He dit que plourà.

- I també has dit que ho havien dit els homes del temps...

- Saps què faria?
- Què?
- Menjar-me un gelat, un gelat amb gust d'estiu.
- Ara?
- Sí. I saps quin m'agradaria?
- Un maxibon.
- Com ho saps?
- Mira.
- No vaig pel món predicant que m'agraden els maxibons. Considero que faig cara de Hägen Dasz de nous de macadàmia, no de maxibon. Com ho has sabut?
- Perquè et conec una mica.

- I ja ha passat Sant Jordi.

- I setmana santa.

- I cap d'any.

- I Nadal.

- I ja s'acosta el bon temps.

- I l'estiu.

- I la platjeta.

- I les colònies.

- I les rialles.

- I els records.

- I els viatges.

- I els projectes.

- Els que mai complim.

- Però que ens fan millor persones.

- Tu creus?

- Oi tant.

- Doncs llavors, ja podem començar la llista avui mateix.

- I per on comencem?

- Pel principi.

- Decàleg.

- Votes?

- Una mosca...

- Te'n recordes?

- Oi tant.

- Ja fa tant...

- I han canviat tantes coses...

- I sóm tant diferents però tant iguals, a la vegada.

- Que bonic, no? Tot ple de records.

- Ja ho diuen, ja... que un record és una fita del passat i un comodí de cara al futur.

- És tard.

- I vol ploure.

- ...

- ...

- Has agafat el paraigües?

- No.

- Merda...

- I, a vegades, els ocells fan cagarades.

- Això no venia d'una cançó?

- És una frase feta.

- No té cap sentit.

- No, però és poètic.

- La poesia sense sentit no és poesia.

- Això és com dir que l'art no és art si no té significat.

- L'art és art. Amb o sense sentit.

- I la poesia és art. Així que...

- La poesia necessita una raó de ser.

- Això son els poetes.

- Els poetes només necessiten ser bohemis amb el cor trencat.

- Ets massa simplista. Tot va molt més enllà.

- Com les cagarades dels ocells, que arriben a tot arreu.

- Quina merda.

- Ja ho pots ben dir...

- A vegades la vida et sorprèn.

- Per bé o per mal?

- Per bé. Fas plans i, increïblement, surten bé.

- Com era aquella frase?

- Quina?

- Aquella sobre les coses impossibles que no saps que són impossibles.

- "No sabíem que era impossible i ho hem aconseguit".

- Exactament. No sé d'on la devies treure, però diu moltes coses.

- M'agrada quan els plans surten bé. És agradable.

- Sí.