- Ja tinc cabells blancs. Comença la meva decadència.
- A mi em sembla que tens la crisi dels trenta.
- Li crisi dils trinti. Seràs cabrona. Per tu es fàcil de dir. Però tranqui, et queda poc.
- Ens fem grans i no hi podem fer res, és així.
- Ja hi ha persones del nostre entorn que s'han casat.
- Hi ha persones que han tingut fills.
- Hi ha persones que han canviat moltíssim. De dins i de fora.
- Hi ha persones que estan exactament igual.
- Hi ha persones que ens han canviat. Que han marcat la nostra trajectòria d'una manera difícil d'explicar.
- I hi ha persones que s'han mort.
- Hi ha persones que som nosaltres. I seguim aquí. Vivint.
- La vida és això. Ara i aquí. Els teus cabells blancs. La nostra decadència.
- Doncs la vida mola.

- Hola.
- Ha passat més d'un any.
- Ha passat volant.
- Com et va?
- Bé! No em puc queixar. M'han apujat el sou. M'agrada la feina. Estic en un moment dolç de la vida.
- Me n'alegro.
- I tu?
- Doncs aquí... Esperant-te.
- Ho sabia.
- M'has enyorat?
- És clar. Ets un blog únic.
- I ella?
- No ho sé. Fa temps que no parlem. Crec que segueix immersa en la seva felicitiat i bogeria permanent.
- Això només ho saps pel Facebook.
- Bé... També per l'Instagram.
- Molaria saber-ho a través d'una birra fresqueta en una terrassa.
- Tens raó. Li dius?
- D'acord.

- Pensava en l'expressió "fer volar coloms".
- Què li passa?
- Els coloms no són bonics. Embruten el cel i la ciutat.
- I què?
- Que fer volar coloms en sentit figurat sí que és bonic.
- Encara que els coloms no siguin bonics.
- Un dia m'inventaré expressions que encaixin perfectament amb el seu sentit figurat.
- ... molt bé.
- I seran tan boniques i encertades, que tothom les utilitzarà.
- Esclar, seràs un creador de frases fetes.
- Sí.
- Potser que deixis de fer volar coloms.
- No m'agrada aquesta expressió.
- Doncs millor que toquis de peus a terra. M'està agafant mal al clatell.

- Estic decepcionada.
- Això és que tenies les expectatives massa altes.
- Però s'ha de ser optimista.
- No. S'ha de ser realista, tirant cap a la negativitat.
- Però això és depriment. S'ha de ser positiu.
- Llavors te la fots a l'hora de la veritat.
- Doncs està clar: no trobaré mai feina.
- Trobo que això és ser realista. Has de pensar el pitjor.
- Tu què pensaries?
- Que acabaràs a sota un pont.
- Gràcies. Tu sempre amb el got mig buit.
- No. Jo el got el veig fet a miques.

- Mmmmm...
- Oh...
- Mmmmm!!!
- Uuuhhh!
- Mmmmm!..
- Sí!
- Més!
- Mmmmm!!!!
- Mmmmmm!!!
- Buf...
- Increïble...
- (...)
- (...)
- No hi ha res com un bon coulant de xocolata.
- Ja ho pots ben dir.

- Ja no t'agraden les muntanyes russes.
- És que quan baixo tinc mal al clatell.
- Això deu ser l'edat.
- Suposo. Però no és greu.
- Ara toquen les muntanyes de fora de Rússia.
- Els Pirineus.
- Els Alps.
- Els Carpats.
- Els Urals.
- Burro. Els Urals sí que són a Rússia.
- Ah. Doncs l'Himalaia.
- Animal. A l'Himalaia no hi aniré.
- No pateixis.
- Per què?
- Jo hi tinc fe.
- I?
- La fe mou muntanyes.

- Una sinestèsia consisteix en barrejar trets de diversos sentits del cos.
- Plorar amargament.
- Exacte. Però no és només una figura retòrica. També existeix en neurologia.
- Hi ha un paio que hi veu en blanc i negre però porta un aparell que li tradueix els colors a sons.
- Però hi ha gent que li passa, així perquè sí, sense aparells.
- Gent que sent els colors?
- O que veu sons.
- "En ocasiones veo sonidos".
- Percebre gustos quan toca coses.
- Uau. Quina enveja.
- No sé què dir-te. Ha de ser un embolic.
- O ser la bomba. Imagina-t'ho.
- El què?
- Tenir un orgasme de colors.